martes, 26 de noviembre de 2013

La llegenda del tall de Rotlan i el Puig Campana

En temps remots vivia en la serra un gegant anomenat Rotlan. Era l'amo i senyor d'aquells solitaris paratges que ell recorria lliurement. S'havia construït una tosca cabanya per a aixoplugar-se quan les inclemències del temps així ho exigien. 
El poderós Rotlan era indiscutiblement el rei del Puig Campana. Quan els animals feroços li assetjaven li bastava donar un parell de gambades per a posar-se fora de perill. I amb la mateixa facilitat arribava fins a les tranquil·les aigües del mar en els calorosos dies de l'estiu. El nostre heroi vivia satisfet i despreocupat en aquest privilegiat racó.


Però, malgrat tot, no era Rotlan un ser alegre sinó més aviat semblava taciturn, quasi trist. Vagava solitari a la recerca d'alguna cosa que li faltava a la seua vida, a la recerca d'alguna cosa que li explicara la seua raó de ser. Un dia, mentre caminava cap al mar per a banyar-se, es va trobar amb una joveneta tan bella com el són totes les heroïnes de llegendes. Estava joguinejant amb l'aigua i en percebre la presència de l'intrús es va tornar ràpidament. Els seus ulls, d'un blau profund, li van mirar amb curiositat però sense temor. I amb aqueix gest etern d'inconscient coqueteria, li va oferir aigua en el bol de les seues blanques mans. Va riure la jove suaument i va riure el gegant amb una riallada, tan poderosa, que va fer estremir a la muntanya. I va tornar a riure gojós i feliç com mai. En el seu riure hi havia alguna cosa bell, alguna cosa així com un accent de triomf i de poder.
El colós s'havia convertit en un vertader ésser humà!
Des d'aquest instant ja no es van separar. Rotlan la va conduir a la seua cabanya que, el seu gran amor, sabria transformar en un refugi grat per a ella. Els dos gaudien d'una felicitat perfecta. Dormien sota els estels i Rotlan sabia trobar les herbes més fines i més perfumades perquè serviren de jaç a la jove. L'aquesta va durar molt poc temps.
Un dia en què Rotlan tornava a la seua cabanya content i confiat, li va eixir a la trobada un estrany ser, una ombra més aviat, de la qual es desprenia alguna cosa sinistre i malèfic.
-Qui eres? –li va preguntar.
L'ombra va aparentar no haver-li oïda i amb veu gelada, en la qual no obstant açò s'endevinava un fons de pietat, va dir:
-Corre si vols trobar viva a la teua companya doncs quan muira el dia acabarà també la seua vida. Quan l'últim raig de sol abandone la teua cabanya, morirà.



Rotlan va partir veloç cap a la seua cabanya. La jove estava morint-se efectivament, tal com li acabava de dir aquell ser malvat. La seua pena i la seua desesperació no van tenir límits. Es va quedar paralitzat en l'entrada no atrevint-se ni a respirar per temor al fet que el més petit moviment poguera trencar el fràgil fil que encara la unia a la vida. El colós es va sorgir en tota la seua extraordinària alçada i amb fer posat va amenaçar al sol que, indiferent a la seua desesperació, caminava cap a l'ocàs amb la mateixa esplendor de sempre.
Rotlan es repetia, una vegada i una altra, la profecia: “Quan s'oculte el sol, quan el seu últim raig desaparega de la faç de la terra, morirà … morirà … Morirà!



I el sol s'anava enfonsant cada vegada més darrere de la muntanya!
Embogit, cec de dolor, va eixir volant més que corrent cap al cim de el “Puig Campana” després del vessant de la qual anava ocultant-se l'astre del dia. D'una furiosa puntada de peu va arrancar un enorme tros que va eixir per l'aire i va anar a caure en el mar. Per aquell buit tan fantàsticament obert va seguir penetrant la llum del sol durant uns minuts més.
Uns minuts més de vida per a la seua estimada!
El sol, llavors, com un fugitiu despietat es va ocultar per complet…
I la mort va tancar per sempre aquells ulls tan bells!
Amb ella en braços va continuar caminant tot sol sota els estels, menys belles i menys pàl·lides que el rostre que descansava sobre el seu cor ….
L'eixida de la lluna, marcant un deixant lluminós en el mar, va atraure la seua atenció. Cap a allí es va dirigir llavors com un somnàmbul, qui sap si amb la boja esperança que aquella llum que la deessa de la nit vessava sobre l'aigua poguera retornar-li la vida a la xiqueta rossa que semblava dormida. Amb els ulls fixos en el disc de plata va arribar fins a la platja. Va penetrar en les aigües, seguint sempre aquell camí fosforescent, la claredat del qual li permetia contemplar una altra vegada el rostre estimat. El nostre heroi va caminar cap al fons del mar portant sempre en alt el cadàver fins que la seua marxa es va veure detinguda per la illa nounada. Per un moment, emparat per una buit de l'illot, va poder encara defensar-la. Després, vençut per complet, la va dipositar amb infinita cura en aqueix mateix buit..
No va voler tornar.
Com anava a deixar-la tan sola i tan indefensa?
Es va abraçar a ella envers el seu cos seguir-la emparant i protegint per tota l'eternitat….
El “Puig Campana”, amb el seu cim trencat, és el més fidel pregoner d'aquest bell i commovedor romanç.
I el mateix la serra que l'illa ens demostren que ni àdhuc les pedres són insensibles per força avallasadora d'un gran amor.




Típica de Barcelona però que també és contada a Banyeres de Mariola: La llegenda de Sant Jordi, el drac i la princesa